MÚSICA BARROCA ITALIANA

Durant el carnestoltes del 1597 a Florència, culminaven les converses, reflexions i especulacions d’artistes i intel·lectuals humanistes encetades uns anys abans... va ser l’any de la interpretació de la faula amb música Dafne d’Ottavio Rinuncini i Jacopo Peri. Aquell esdevenimentiniciava un dels més grans canvis de la concepció musical de tots els temps... el barroc, l’era del baix continu. La seva repercussió es deixaria sentir en grans ciutats italianes.

L’adveniment de l’òpera a Florència va tenir la seva repercussió a Roma gràcies a la

família Barberini. La majoria de Papes però en varen prohibir les seves representacions. Així els compositors varen anar donant sortida a altres expressions musicals: Frecobaldi a la música per a tecla, Carissimi a l’oratori i finalment el violinista Arcangelo Corelli culminaria la música instrumental amb una gran influència sobre els seus compositors coetanis.

L’antiga ciutat de la corona d’Aragó, esdevinguda capital del virregnat espanyol, pren

ràpidament un paper protagonista en l’evolució de la música, sobretot vocal. L’antiga

tradició del “entremeses” teatrals tindrà ressò operístic amb l’aparició de l’intermezzo

buffo, aposta còmica que va competir amb l’òpera seria i els seus grans protagonistes... els castratti.

Després del període esplendorós de Giovanni i Andrea Gabrieli, Monteverdi esdevé

mestre de capella de Sant Marc. Poc després, Venècia inaugurava el seu primer teatre

d’òpera. La puresa dramàtica inicial de Monteverdi i Cavalli estava abocada a evolucionar a l’esguard de la llei de l’oferta i la demanda. L’òpera, i per extensió la música instrumental, esdevindran manifestacions cada cop més comercials i per tant més populars de la ma de figures com Albinoni o els germans Marcello... Però serà Antonio Vivaldi el seu representant més carismàtic.

Un contemporani francès de Vivaldi definia la música italiana en general com “...sàvia

a l’hora de sorprendre, brillant en la seva execució, superior en l’expressió de baralles,

combats, tempestes i tot allò que fa soroll...”. Testimoni també de l’expressió subtil i

publicades l’any 1725 dins del recull de 12 concerts anomenats “Il cimento dell’armonia e dell’invenzione” com a opus 8, les Estacions son una mostra excel·lent d’aquestes dues virtuts vivaldianes, arquitectura i fantasia alhora que d’una extraordinària capacitat descriptiva. Tot plegat les ha convertit en la seva obra més popular.